L’Antiguitat ens ha llegat diversos tipus de textos; de tots ells, els textos epigràfics són els més nombrosos. L’epigrafia engloba al seu torn textos de naturalesa molt dispar. Així, al costat de les inscripcions públiques, escrites en...
moreL’Antiguitat ens ha llegat diversos tipus de textos; de tots ells, els textos epigràfics són els més nombrosos. L’epigrafia engloba al seu torn textos de naturalesa molt dispar. Així, al costat de les inscripcions públiques, escrites en llatí culte, hi ha inscripcions privades on apareixen formes vulgars; al costat de les monumentals, caracteritzades per l’ús de fórmules, hi ha
inscripcions domèstiques que utilitzen una llengua força més lliure.
En aquesta comunicació, pretenc fer una anàlisi de la naturalesa dels documents epigràfics i la seva aptitud per ser font de coneixement de la llengua parlada, que com és sabut distava notablement de la llengua culta, model, precisament, per a l’escriptura. Pretenc mostrar que l’epigrafia és, a més, la font més idònia per estudiar la diversificació regional del llatí, però també parar atenció a les limitacions que té aquesta disciplina lingüística, fent especial èmfasi en les que són conseqüència de la naturalesa d’aquesta font.
Finalment, també donaré quatre pinzellades sobre el mètode utilitzat per extreure informació lingüística de l’epigrafia: l’oposició entre model literari i discrepàncies o errors, delimitació del corpus d’inscripcions objecte de l’estudi, distinció entre fenòmens lingüístics i fenòmens extralingüístics, i utilització i límits dels mètodes estadístics com a base per al raonament inductiu.
En tractar-se d’un treball teòric, els plantejaments que s’hi fan no es refereixen a cap corpus específic, sinó a l’estudi de la llengua de les inscripcions de forma general.