Catalan History

Àngel Duarte L'1 de gener de 1904, en tornar d'una estada al sanatori de Durtol, al Migdia francès, on havia anat per recuperar-se de la malaltia contreta durant l'estada a la presó, Enric Prat de la Riba va escriure a les planes de La Veu de Catalunya l'article intitulat «De lluny», tantes vegades citat des d'aleshores. En ell, i entre d'altres coses, celebrava el seu retorn «en aqueixa Barcelona, cap y casal de Catalunya, que ha format y enamorat las nostras ánimas, que és centre de las nostras forsas, fornal de catalanisació, cor de la nostra rassa, que reb a riuadas las térbolas avingudas de las gentadas forasteras pera convertir-las en cos y sang de Catalunya». 1 Tota la retòrica que, abans i després de l'any de la citació, usarà el nacionalisme català per tal de referir-se al paper de l'urbs dins de la nació -cor i ronyons, bomba i filtre que activa la circulació i que barreja la raça de sempre amb la sang nova, convenientment depurada-es troba recollida en aquest petit fragment. Tres anys més tard, Joan Maragall, el poeta que havia de cantar la metròpoli «covarda i cruel i grollera», s'hi referia, en correspondència amb Pere Coromines -el qual, temps després, també escriuria la seva pròpia Apologia de Barcelona-, enmig d'un clamor pancatalanista. Després d'assegurar que la llengua comuna de gascons i provençals, catalans, valencians i mallorquins no era altra cosa que l'expressió d'un mateix tirat d'esperit, «un esperit planer de claredat i enteniment amb una gran follia que ens fa ben germans i hereus d'aquells que feren el dret civil i s'ull prengueren de la llum de Grècia», concretava quina havia de ser la nova Roma: «Barcelona! Barcelona nostra, catalana, occitana, llatina...». 2 Maragall estava aconsellant a qui passaria a ser el cap visible de l'esquerra catalanista entre la Setmana Tràgica i el Pacte de Sant Gervasi -això sí, molt poèticament-que no renunciés a dotar la Barcelona nacional d'un horitzó de plenitud. Un zenit que no podia ser altre que imperial. 3

L’onomàstica, com a ciència, és la branca de la lingüística que estudia els noms propis, mentre que la toponímia (o toponomàstica) és la subbranca de l’onomàstica que tracta els noms de lloc; això és, els mots que s’utilitzen per anomenar el territori. Com a disciplina que estudia els noms de lloc, la toponímia n’examina aspectes com són ara la motivació, la pronúncia, la seva evolució escrita, la informació que contenen, etc. i, entre altres aspectes, també en fa (o intenta fer) una interpretació semàntica del seu sentit en el moment original.
En la perspectiva de les consideracions que cal tenir presents en el moment d’efectuar estudis o projectes tècnics que aborden aspectes sobre la toponímia és molt important tenir en compte que els noms de lloc són la fossilització en la llengua d’idees mentals més o menys antigues i, en aquest sentit, estan constituïts per una o més paraules. En aquest mateix context, també és cabdal tenir present que els termes que constitueixen aquests noms poden ser avui dia encara utilitzats per la població d’un territori i, per tant, intel·ligibles; però també poden ser més o menys opacs, perquè la llengua que els va fixar és pretèrita: o bé ja no es parla en una zona geogràfica concreta, o bé ha sofert processos d’evolució i abandonament que han propiciat que algunes de les seves formes hagin estat modificades i, fins i tot, oblidades.
Des d’una consideració evolutiva de la ciència onomàstica es constata que l’estudi dels noms de lloc ha estat portat a terme tradicionalment, en primera instància, des del punt de vista lingüístic. Mitjançant aquesta sistemàtica d’exploració, i per al cas dels topònims relacionats amb el paisatge, quan els noms analitzats són interpretables semànticament, l’èxit d’aquest plantejament en el pla dels resultats pot assolir uns nivells elevats. Això sobretot, en dos casos: per una banda, quan hi ha una correspondència o ajustament més o menys directe del nom amb la realitat actual i/o històrica de l’espai físic de nominació; per l’altra, quan es poden assenyalar unes relacions d’acomodació lèxica i semàntica dels noms per a cada territori i dialecte. Però, pel que fa a aquest segon cas, la pregunta clau que convé plantejar-se és la següent: és suficient enfocar l’examen d’aquestes relacions exclusivament des de la perspectiva de la lingüística?
Per a respondre aquesta qüestió, és necessari tenir present que, en el cas dels noms del medi físic, alguns d’aquests topònims poden ser molt antics; i en aquesta conjuntura, poden ser semànticament no transparents (o sigui: opacs o enganyosos). En aquestes condicions, l’estudi en primer terme des de la lingüística pot presentar grans dificultats o, fins i tot, resultar infructuós i, així mateix, convé ser conscients que, probablement, el coneixement del lloc pot ser que sigui «l’únic element que quedi» per a intentar reconèixer la motivació del topònim analitzat. Amb raó, doncs, el reconeixement del medi físic ha de ser un aspecte cabdal en l’estudi dels noms de lloc. Així, l’examen específic del paratge de nominació esdevé essencial de cara a poder investigar la motivació dels noms de lloc que tenen el seu origen en característiques del medi físic. I, en aquest pla d’anàlisi del medi físic, és notori tenir present que alguns elements o característiques de l’entorn natural —com són ara, per exemple, aspectes geològics o geomorfològics— presenten sovint un comportament equiparable a un component «estable»; això és, que aquests elements físics tendeixen a mantenir-se durant molt temps pràcticament invariables. En aquestes circumstàncies, és important fer la màxima atenció a l’exploració paisatgística detallada del medi físic concernit per un topònim perquè pot aportar una informació molt rellevant —fins i tot, en determinats casos, transcendental— de cara a una interpretació com més fidedigna sigui possible de l’origen del nom en qüestió.
Es fa evident, doncs, que per a avançar en el coneixement i caracterització de les relacions toponímia / medi físic no són suficients els estudis fets des d’un vessant filològic que segueixi els patrons estrictament clàssics. En aquest sentit, si es té present que els nostres noms de lloc no són més que les romanalles petrificades d’una o d’unes antigues llengües usades en el nostre territori, ja que els nostres avantpassats van posar noms als llocs per motius fonamentats, i es parteix de la premissa que, majoritàriament, els topònims s’ajusten al principi de significativitat territorial —que assenyala que molt sovint els noms de lloc fan referència concreta a característiques reals del paisatge que designen (Tort, 2003)—, és molt important tenir present que molt probablement la fisiografia del paratge designat per cada topònim encara guardi la clau per a desxifrar el seu significat. O, en tot cas, també és molt interessant conèixer els canvis que ha pogut patir el territori en qüestió (històrics, ambientals, etc.), ja que també poden ser crucials per poder copsar el sentit dels topònims que li són aplicats.
Per tant, el fet que els noms de lloc del medi físic descriguin el paisatge en un moment de la seva formació —sens dubte, com a conseqüència de la necessitat dels nostres avantpassats d’explicar el territori— els atorga un interès molt gran. Sobretot si tenim en compte que podem considerar els topònims, d’una banda, com una mena de «registre històric» de les observacions efectuades pels nostres ancestres des de molt antic; i, d’altra banda, són també el reflex de la llengua utilitzada en el moment en què van ésser concebuts i fixats.
Amb raó, doncs, no ha d’estranyar que el reconeixement del medi físic sigui un aspecte cabdal en l’estudi dels noms de lloc. Així, l’estudi específic del paratge de nominació s’albira com a fonamental de cara a poder esbrinar per què un lloc té el nom que té. No obstant això, no sempre l’estudi del medi físic és fàcil i sovint pot requerir d’ull d’expert —en especial, quan els topònims fan referència a aspectes paisatgístics observats pels avantpassats fa una pila de segles i quan pot ser que, avui dia, aquestes característiques passin força desapercebudes. I encara cal afegir que, en funció de l’opacitat dels topònims, i per tal de dilucidar una interpretació versemblant del motiu de nominació, l’estudi del medi físic també pot requerir tècniques complementàries, fonamentades en la comparació de paisatges d’indrets que presenten noms iguals o similars.
És objectiu d’aquest treball, doncs, mostrar elements i tècniques per a ajudar a treballar amb el paisatge a l’hora de reconèixer eventuals aspectes de nominació. Perquè l’estudi dels noms de lloc opacs o enganyosos no es pot considerar complet si no va acompanyat de l’anàlisi paisatgística de l’indret concernit que l’avali. Una conformitat que s’ha d’obtenir de forma individual per a cada topònim, però que també convé que quedi avalada per la globalitat de la corresponent sèrie de noms iguals o similars en què es pugui agrupar el topònim analitzat, sobre la base d’un tret paisatgístic comú. A la pràctica, és el sistema que hem propugnat amb el mètode de l’anàlisi toponímica i fisiogràfica comparativa (Planas, 2023). Per facilitar la visualització i l’ús, entre els estudiosos de la toponímia, d’aquestes tècniques de treball, en la segona part d’aquest article es presenta un exemple d’estudi desenvolupat a través d’una sèrie constituïda per topònims que contenen un radical buix- / boix-.

[62] La 62a seixanta-dosena entrega de la sèrie es titula "Ara fa cent anys, la recta final a les obres del nou escorxador municipal (Octubre, 1925)". En aquesta recordarem com es va viure la recta final de les obres de l'escorxador municipal a principis de la tardor de l'any 1925. El relat comença a la vila de la Pobla de Segur a les acaballes de la seva festa major i acaba a la ciutat de la Seu d'Urgell. L'article fa una síntesi dels esdeveniments que van portar al desencallament de les obres de construcció del nou escorxador municipal.

Aquesta edició s’emmarca dins el projecte El fil de la cooperació, impulsat per l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central amb la col·laboració del Museu del Ter, que té com a objectiu promoure la recerca històrica sobre el cooperativisme a la Catalunya Central. És el tercer treball que es publica dins d’aquesta línia, després de La història del cooperativisme a la Catalunya Central, un estat de la qüestió i reptes de futur (2021), de Gerard Vallejo i Joan Torrents, i 130 anys de cooperativisme al Berguedà (1881-2011), de Daniel Raya.

Joan Torrents, nascut a Sant Pere de Torelló l’any 1997, graduat en Història i màster en Història Contemporània per la UAB, és actualment doctorand a la mateixa universitat amb una recerca sobre la corrupció política durant la II República, desenvolupada amb una beca FPU. Ha treballat l’àmbit del cooperativisme des del 2020, quan va iniciar-se el projecte El fil de la cooperació.

En aquest nou llibre ha volgut recuperar la història de la Cooperativa la Familiar, una entitat fundada l’any 1920 que encara avui continua activa i que, fins ara, no havia estat objecte d’un estudi específic. La iniciativa va sorgir tant de la voluntat de l’autor, que va detectar aquest buit en la historiografia local, com de la pròpia cooperativa, que en motiu del seu centenari li va demanar de recopilar i explicar la seva trajectòria. La pandèmia de la Covid-19 en va ajornar la commemoració, i després d’un primer fulletó publicat el 2023, aquest 2025 s’ha presentat finalment l’edició completa.

El llibre repassa la història de la cooperativa des de la seva fundació com a botiga l’any 1920, quan un grup d’obrers s’organitzà per obtenir productes més econòmics i de qualitat, fins a l’actualitat. A partir d’aquell moment es van diversificar els serveis amb un bar, una mutualitat per malaltia o un sistema de préstecs cooperatius, fins que l’any 1939, amb la fi de la Guerra Civil, la cooperativa fou incautada i il·legalitzada, i l’edifici es convertí en seu de la Falange i posteriorment en Casino Nacional. El 1964, però, la cooperativa es va poder reobrir i des d’aleshores ha mantingut la seva activitat fins avui. L’obra també dedica un apartat a la Cooperativa Sanperense, una entitat diferent però contemporània, per contextualitzar el moviment associatiu al municipi.

La recerca s’ha basat en la documentació conservada per la mateixa cooperativa, especialment dels anys 1960 i 1970, en premsa local com la revista Torelló, en la documentació de l’Arxiu Municipal de Sant Pere de Torelló i de la Subdelegació del Govern a Barcelona, així com en material fotogràfic i documental aportat per veïns del municipi. El resultat és una obra que posa en valor la trajectòria d’una cooperativa emblemàtica de la comarca d’Osona i que contribueix a fer visible el patrimoni històric i social del cooperativisme a la Catalunya Central.

Este fascículo reflexiona sobre los usos políticos de las representaciones nacionales en el siglo XX tomando como localización el espacio Mediterráneo. La particular interacción de culturas que históricamente se ha dado en esta zona facilita un acercamiento a la vertiente transnacional de la construcción de las representaciones de la nación que supere formulaciones excesivamente eurocéntricas. El Mediterráneo es un umbral cultural, un espacio donde se conjugan simultáneamente dos ideas: la de vínculo y la de frontera. En el arco mediterráneo, estas categorías, que pueden parecer contradictorias, conviven y se retroalimentan sobre la base de su secular imbricación. Se trata de un espacio donde históricamente diversas sociedades, a partir de sus respectivas prácticas culturales, económicas y políticas, han articulado distintas estrategias para paliar conflictos y solventar fragmentaciones en un histórico ejercicio de intercambio mutuo capaz de generar perspectivas de crecimiento y desarrollo * El fascículo tiene su origen en el Simposio Internacional "Les cultures mediterrànies i les representacions polítiques de l'altre" al segle XX", Universitat Pompeu Fabra, 2016 (<httpscentury>), que coordinamos las editoras. Se ha elaborado en el marco de los grupos de investigación. Grup d'Estudi de les Institucions i les cultures polítiques (segles XVI-XXI) (2014( SGR-1369) ) y Nexus between science, culture, politics, religion and society (Nexus-UPF); y de los proyectos de investigación financiados La patria hispana, la raza latina. Intelectuales, identidades colectivas y proyectos politicos entre España, Italia y Argentina (1880-1945) (HAR2016-75324-P), y Ciencia, cultura y nación en España, del desastre de 1898 al fin de la dictadura franquista (HAR2016-75559-P).

ABSTRACT
This is the full text of the English version of the book “L’origen català de Colom: Ciència històrica o fanatisme patrioter”, published in Barcelona in the year 2012 by the Catalan Institution of Genealogy and Heraldry in Catalan and Castilian languages. The origin of this book was a lecture given in May 21, 2011, at the Ateneu Barcelonès in Barcelona.  The author considers that the theory of a possible Catalan origin of Columbus published by the Peruvian historian Luis Ulloa Cisneros in 1927 may still be partially true, even if several parts of Ulloa’s theory have been discarded as erroneous. Under the word “Catalan” we have to include not only the inhabitants of the Principality of Catalonia but also the subjects of the medieval kingoms of Valencia and Mallorques (The Balearic Islands). In these three independent territories the Catalan language is spoken and they formed part of the Catalan Mediterranean Empire in Columbus’s times, that is known academically as “The Crown of Aragón”.

You can download the Chapter from the publisher's webpage (see the link)!! This chapter interrogates whether an identifiable ethos shaped public officeholding across the early modern Spanish Monarchy, arguing that expectations of integrity, impartiality, and disinterest were articulated in law, political thought, and practice, though unevenly realized. It situates such norms within a plural, jurisdictionally fragmented polity whose roots lay in late-medieval distinctions between public and private power and in parliamentary constraints (e.g., Catalan bans on bribery, venality, and extortion) that framed office as a public trust. Mechanisms of accountability—Judici de Taula, visitas, and residencias—both policed misconduct and generated prescriptive ordinances and printed summaries that professionalized procedures and codified duties. While the eighteenth century saw royal initiatives toward merit, training, and a tentative cursus honorum for corregidores, clientelism and jurisdictional diversity persisted. Contemporary treatises and popular testimony condemned gifts, favoritism, and rapid enrichment, revealing a social imaginary that linked good governance to distributive justice and administrative diligence. Yet the absence of a unified civil service, widespread amateurism, and competing legal spheres limited convergence upon a Weberian bureaucracy.

Les aigües marítimes foren, durant l'edat mitjana i moderna, objecte d'apropiació per part de diferents senyors. Si bé en època romana la mar no era de ningú, ja en època carolíngia el trobem sota la potestat del comte, que en donarà parts als senyors. En aquest article s'estudia la parcel•lació del litoral, el seu paper en la feudalització i l'aparició del delme del peix com a principal forma de renda halièutica a Catalunya.

El professor Joan Torrents presenta una detallada explicació sobre els suplicatoris tramitats pel Parlament, així com una anàlisi de la inviolabilitat i la immunitat parlamentària dels diputats catalans. Com bé detalla, la immunitat va ser declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals espanyol, fet que va suposar que els diputats del Parlament gaudissin de menys prerrogatives que els membres de les Corts espanyoles. De la descripció dels nou suplicatoris tramitats al Parlament, l’autor ens fa adonar que la gran majoria es tractaren de presumptes delictes d’injúries i calúmnies exposades en diaris o publicacions.

La Fiesta de Moros y Cristianos de Alcoy en honor a San Jorge Mártir, basada en hechos históricos, ha generado una serie de actos que cuentan con el acompañamiento musical de las bandas de música. A finales del siglo XIX, influenciados por el alhambrismo, algunos compositores locales empezaron a construir la identidad musical del bando moro. Para ello,
optaron desde el principio por la participación de las bandas de música, cuyas posibilidades de movimiento y características sonoras las hacían idóneas para este tipo de música. Desde ese momento, son muchos compositores alcoyanos y de otras poblaciones los que han escrito
música para la Fiesta. Rafael Casasempere Juan ha dejado algunas de las mejores páginas de este subgénero con un estilo personal que fue premiado asiduamente en los concursos de composición de música festera. Este capítulo actualiza y se detiene en el catálogo de marchas
moras de Casasempere (6), a través de las cuales canalizó su visión de lo oriental.

The Moors and Christians Festival of Alcoy, in honor of St. George the Martyr and based on historical facts, has encouraged a number of public events that are usually accompanied by wind bands. At the end of the nineteenth century, influenced by alhambrismo, some local composers
began to build a musical identity for the Moors. To do so, they relied from the beginning on the participation of wind bands, whose mobile nature and sound characteristics became ideal for this type of music. Since then, many composers from Alcoy and other towns have written music for the
Festival. Rafael Casasempere has produced some of the best pages of this sub-genre, with a personal style that was regularly awarded in the composition competitions of festive music. This chapter explores and brings up to date Casasempere’s catalog of Moorish marches (6), through which he channeled his vision of the Orient.

I am going to analyse a treatise from the Pseudo-Lullian corpus entitled Liber de secretis naturae seu de quinta essentia (DSN). According to the results of the research carried out so far by specialists, the text was written in the second half of the 14th century. It is the first text in the corpus to display a clear intention of being a pseudepigraphy: in several places, the author introduces himself as Ramon Llull; the text is set in locations that are significant in Llull's biography, such as the Abbey of Vauvert near Paris; and several of Llull's works are referenced as his own. The widely accepted current hypothesis is that the forger used two main sources. One is the post-1348 treatise De consideratione quintae essentiae rerum omnium (DCQ) by Johannes de Rupescissa, which the forger partially plagiarised. The other source is the Magister Testamenti, an alchemical text influenced by Llull and originally written around 1330–1340. The forger would have been linked to this text through quotations. The final result is a work comprising five major sections (A, B, C, D and E). Here, I will present an extended thesis. The Magister Testamenti would have authored several versions, or primitive strata, of the DSN dating from 1330–1332. We will reconstruct two of these. The first has the structure B1 + CI.a–b + CII + CIII and the second has the structure B1 + CI.a–b + CII + CIII + CIV.a–b + CV. A copy of the latter is preserved in manuscript BNF, Lat. 7177, which contains no pseudo-Lullian elements and is fully integrated into the Magister Testamenti's textual corpus. Rupescissa would have used this second version to compose his DCQ. Magister Testamenti later composed a third layer consisting of several recensions under the general structure B + C + D1/D2 + Q1/Q2. His implementation of Lullian logic is more sophisticated and complex. In the second half of the 14th century, a group of Catalan pseudepigraphers manipulated this version in order to attribute it to Lull.

Fontelles-Ramonet, Albert (2025). Entrevista a Jaume Porredon, Revista Som, n. 398, 26-30.

Jaume Porredón, conegut per tothom com el Campa, és un testimoni viu de la vida musical i cultural de la ciutat de Solsona. Va créixer tocant campanes i escoltant els organistes de la catedral, on va descobrir la seva vocació musical. Seduït per la sonoritat de la cobla, va conèixer de prop la llegendària Diamant Club de Solsona, dirigida pel músic solsoní Joan Roure i Jané, amb qui va compartir una llarga amistat. Fiscornaire de cor, va fundar l'Orquestra Patinfanjàs i la Cobla Ciutat de Solsona, i va ser un dels joves impulsors de la recuperació del Carnaval de Solsona. Gran admirador de La Principal de la Bisbal, va conèixer i tractar figures llegendàries com Ricard Vi-Entrevista a Jaume Porredón, fiscornaire Per Albert Fontelles-Ramonet ladesau, Conrad Saló o Josep Riumalló, amb qui va compartir escenaris i vivències. Avui, ja retirat com a intèrpret, continua vivint la música des del públic i recorda amb orgull i nostàlgia una vida dedicada al fiscorn, a la cultura catalana i a la vitalitat musical de Solsona. Et diuen Campa perquè el teu pare tocava a campanes. Sí, em coneixen així perquè els meus pares eren els campaners de la catedral. De fet, vaig néixer a Cal Campaner, al costat del Portal del Pont de Solsona, prop de la farmàcia. Allà hi havia un pis que es comunicava directament amb la parròquia i s'accedia a la catedral. Recordes la primera vegada que vas tocar una campana? No, però me'n vaig fer un fart! També vaig manxar moltes vegades l'orgue de la catedral de Solsona. Ara tot és electrònic, però abans calia manxar manualment. Era l'època del bisbe Tarancón. Quan es feien els pontificals de Festa Major, ell entrava a la catedral i l'orgue "baixava la tapa justa". Si no tenies les manxes ben plenes, no sonava bé. Amb quins organistes vas créixer? Vaig escoltar molt Mn. Calaf, que era l'organista titular de la Catedral. També recordo haver sentit el doctor Antoni Llorens, Mn. Joan Ballarà i Mn. Antoni Muntada. Quan jo era escolà, l'escolania de l'altar major la dirigia Mn. Josep Llucià. Tots ells eren excel•lents músics. La Cobla-Orquestra Diamant Club, dècada de 1940. Arxiu particular. Jaume Porredón tocant el fiscorn amb l'Orquestra Patinfanjàs, inicis del segle XXI.

Las bandas de música constituyen un elemento singular e ineludible del paisaje sonoro de pueblos y ciudades, profundamente arraigado en la memoria individual y colectiva. Esta antología de estudios se inscribe en la reciente línea historiográfica que reivindica el fenómeno bandístico desde la musicología iberoamericana. Con un total de veinte capítulos firmados por especialistas españoles e internacionales, la obra se organiza en seis secciones temáticas que proponen itinerarios de lectura tan variados como sugerentes: I) Entre el Antiguo y el Nuevo Régimen; II) Guerra y propaganda; III) Educación, filantropía y redención; IV) Movilidad, redes y proyección social; V) Territorios de ultramar; y VI) Perspectivas analíticas. La confluencia de fuentes inéditas y enfoques metodológicos diversos hace de las bandas un cruce fecundo entre música y sociedad, entre el texto y el contexto. Vientos en el horizonte supone una aportación significativa en el ámbito de los estudios bandísticos, ampliando los horizontes de la investigación musical y cultural.

Sembla cada vegada més dar que el paper de la ciutat de Gerunda en època tardoantiga, especialment en els segles VI i VII, fou molt important en el context de la Hispània del moment. Ala seva extraordinària situació estratègica, als peus de l'antiga Via Augusta, excel•lentment comunicada per tant amb el sud peninsular i amb la Gàl•lia, cal afegir-hi també l'extraordinària vitalitat d'alguns dels seus dirigents, sobretot els bisbes que governaren la seu episcopal gironina^ Les fonts textuals, tant gasives en aquests moments, ens han conservat algunes referències que permeten intuir com, entre finals del segle VI i la primera meitat del VII, la seu episcopal de Gerunda era una de les que gaudia d'un prestigi més gran en el marc de l'Església hispànica del moment. A aquest fet hi van contribuir d'una manera molt decisiva dues figures excepcionals, de grans qualitats intel•lectuals, literàries, eclesials i, per què no, humanes. Ens estem refrint als bisbes Joan de Biclara i Nonnit Nonnitus, fou en molts aspectes continuador de la tasca portada a terme

Fontelles-Ramonet, Albert. "De las bandas a las coblas: los concursos de interpretación como herramienta de normativización e institucionalización musical". Dins "Vientos en el horizonte: Prácticas, discursos y proyección de las bandas de música en el mundo ibérico". Isabel M.a Ayala-Herrera y Virginia Sánchez-López (editoras). Editorial Dykinson, Madrid. pp. 317-345.


A finales del siglo XIX e inicios del XX, los concursos de interpretación de bandas fueron habituales en los programas de las fiestas locales de España. Estos certámenes, que exigían la interpretación ante un jurado de una obra de libre elección, una obligada y una a primera vista, impulsaron el desarrollo artístico de las bandas y sirvieron de modelo para otras agrupaciones, como las coblas, formaciones de viento típicas de Cataluña. A partir del análisis de catorce concursos de coblas celebrados entre 1883 y 1932, este estudio aporta ideas relevantes para la discusión de las prácticas, contextos y discursos sonoros de la época. Se explora, en particular, su papel en la estandarización de la plantilla instrumental, la consolidación de criterios interpretativos como la cohesión y la afinación, y la evolución del repertorio, que transitó entre lo popular y lo sinfónico. También se reflexiona sobre el uso de estos certámenes como herramientas de institucionalización cultural durante la Segunda República española, destacando la designación de la Cobla Barcelona y La Principal de la Bisbal como coblas oficiales de la Generalitat de Catalunya en 1932.

Documented on numerous occasions over a very long period of time, the
sculptor Jaume Reig has been a name frequently cited in the bibliography for his responsibility in carving the wood of altarpieces that would be painted by masters of the relevance of Bernat Martorell, Lluís Dalmau and Jaume Huguet. However, until now none of his documented productions had been preserved. In this study, in addition to presenting a new work that still survives, new data is provided that expands the scope of his work beyond altarpiece carvings. As well the relationship that he may have had with a high-level sculptor such as Pere Oller and Bernat Martorell are considered.

Recent scholarship has highlighted the importance of historical relations between Catalonia and Spanish Guinea, mostly with regard to the economy, and focusing on the production and export of cocoa. This paper wishes to show how Catalan companies and financial institutions were also basic in the expansion of another key economic sector: timber exploitation. Some Catalan companies were awarded large forestry concessions in Rio Muni, and they became, together with companies funded with Basque capital, the main exporters of colonial timber. These companies (and their subsidiaries) not only extracted timber from the colony but also expanded in the metropolis, where they established sawmills and timber-processing factories. The paper explores the evolution of the activities of these companies as well as their internal organization and their financial and business links.

ABSTRACT
This article is a complementary document of a previous article entitled "Christopher Columbus, a dual identity: Jewish Converso of Valencia and Genovese of nation", that corresponds to the lecture given by his author, Francesc Albardaner, at the Faculty of Medicine of the University of Granada (Spain), in May 19th, 2021, in a meeting of eight Columbus's experts to debate about several different heterodox theories of the origin of Christopher Columbus. This was a complementary activity of the project of determination of the DNA of Columbus, his brother Diego and his son Hernando, done by the University of Granada (Dr. José Antonio Lorente Acosta) since 2003, project supposed to be finished and published in the future (October 2024 ?).
Keywords: Christopher Columbus, Historical Archives, Most recent documents about Columbus.

Resum: El tema dc la jurisdicció senyorial encara està per estudiar a Mallorca. Empero, demostra l'abast a la vida quotidiana de les jurisdiccions senyorials tal com les percebien els pagesos.senta en aquest avene és. fonamentalment, un conjunt de reflexions sobre la pràctica senyorial a Mallorca. Es parteix d'un document que recolleix una serie dc testimonis sobr el batec dc la senyoria de Canet a finals del S. XVII i principis del S. XVIII, però que es fonamenta, sens dubte, amb unes
pràctiques anteriors. El conjunt és interessant, ja que no hi manca la pràctica dc senyorius jurisdiccionals de mer i mitx imperi, sinó d'una cavalleria amb prerrogatives inferiors.

Abstract: The subject of the aristocràtic jurisdiction is still to be studied in Majorca. Whal we present in this work is. fundamentally. a set of reflections on the arislrocalics practices in Majorca. The starting point is a document which gathers a series of testimonies on the mayor of the manor house called Canet at the end of the XVI1 ceniury and beginning of the XVIII century, but it is no doubl based on some Ibrmer practices. The set is inleresting as il does noi point lo the practicc of jurisdiccional
nianors of "mer i mixt imperi" (complete jurisdiction) bul of Ihe calvary wilh privileges inferior to the grand baronies. Still it shows the accessibility to Ihe cveryday Life of arislieralic jurisdiclions such as Ihe peasanls pcrccivcd it.

 Este trabajo se inserta dentro del Grup d'estudi de les institucions i de les cultures polítiques (segles XVI-XXI) (2021 SGR 00924) y del grupo de investigación La paz de Viena (1725): cambio en las alianzas internacionales, fin de la guerra civil en España (PID2022-139592NB-100), ambos dirigidos por el profesor Joaquim Albareda.

.This article highlights the connections between Salvador Dalí, his artistic and intellectual entourage, and the influence of Cadaqués on his work. It explores these exchanges and  emphasizes the impact of figures such as Carles Rahola, Gala, and the couple Catherine Perrot-Moore and Captain Peter Moore on Dalí's life and career. Furthermore, it shows how Cadaqués, with its landscapes and monuments, has become an emblematic place of art and memory, thanks to initiatives such as the Perrot-Moore Museum and the statues dedicated to Dalí and Liberty. This reflects the importance of preserving Dalí's cultural and artistic legacy, while highlighting the interactions between poetry, painting, history, and friendships throughout his career.

publicadas por esta misma institución en abril de 2006 con un prólogo del entonces conseller Salvador Milà. El conjunto se presenta distribuido en seis fascículos en los que se reproducen los paneles ganadores de las distintas actuaciones a razón de dos por proyecto y que invitan a hacer balance y, evidentemente, a opinar sobre la arquitectura de la vivienda pública en Cataluña.

The article discusses the events of the death of Beranger D᾽Entença (Pirigerios Tenzas in the Byzantine sources) and the defection of Ferran Ximenes to the Byzantines in Xantheia. It traces, through Catalan and Byzantine sources, the settlement of accounts within the Catalan leadership on the coast of Western Thrace in the summer of 1307, a “civil war” between Rochafort on the one hand and Beranger D᾽Entença, Ferran Ximenes and the Infante of Mallorca on the other.
The church of St. Nicholas named in the Catalan sources as the place where Beranger D᾽Entença was buried should be identified with the now excavated Middle Byzantine church located opposite the island of Bourou at the mouth of Lake Vistonis, at the eastern end of the present-day settlement of Porto Lagos, which had undergone repairs in the Palaeologan era. The tomb shows analogies with anthropomorphic tombs in Catalonia (10th century) and Castile (12th century). The church of St. Nicholas (esgleya de sant Nicholau) cannot be identified with the tekke of Koutouklou Baba located near the present-day village of Selino in Porto Lagos, west of Vistonis.
Identification of Beranger D᾽Entença’s burial place makes it easy to determine the site of the battle, based on the following sequence: a) the conflict took place two days from Christoupolis (Kavala); b) the Infante came to the place where Beranger D᾽Entença lay dead, which is the same as the site of the battle; c) the Infante kept the crowd for three days at the place of burial; d) the place of burial (the hermitage of St. Nicholas) was nearby; e) the Infante had direct visual contact with the galleys from the land and the burial place; f) the Infante boarded the galleys and went to Thassos.
From the combination of these facts it is clear that the site of the battle was not the narrow passage between the southern end of Rhodope and Peritheorion, but the coastal area of Fanari before the narrow strip of land leading to Poroi (modern Porto Lagos). Heading to Christoupolis, the Catalans, did not follow the Via Egnatia, as has been claimed, but a coastal route. This was necessary, as the fleet was trying to follow and maintain contact with the army. The Infante’s four galleys, sent to accompany Muntaner's fleet, followed a course parallel to the land army, after meeting it at the burial place of Beranger D᾽Entença in Poroi. Muntaner's fleet followed, skirting the coast. After Aenos, Rochafort's advance party passed through the semi-mountainous coastal region of Makre and Maroneia and camped in the rich area of Poroi for a spell of pillaging. The opposing faction remained near Maroneia (probably to the west). The Company remained for three days in the coastal area of Poroi, for the burial of Beranger D᾽Entença, then moved east to Christoupolis, on the shore at Keramoti. In general, the Catalans followed the portulans and nautical maps of their time.

La muntanya de sal de Cardona ha estat explotada i Les raliner de Cordana, regonr la planxa M I , núm. I del Voyage pinorerqve et hirtoriqve de I'Espgne á'Alexondre de Loborde (ony 1806). Lo lleho A ér el cortell de Cardona, lo B el riu Cardener, lo C els molini de I'Areny, la H el$ edificir de les wiliner; lo L l'exploloció de rol gemma, la M lo Muntonya de 501.

While Charlemagne expanded Carolingian classical revival in architecture and sculpture during the Early Medieval period, he also sought to spread classical culture more widely among his people. But most people could not read, so he turned art (pictures/images primarily) into a powerful instrument of education. He started by directing the copying of various parts of bibles in monastic scriptoria.
Charlemagne initiated nearly 100 years of Carolingian supremacy in manuscript illumination (usually gilded illustrations of texts on parchment). The recognized masterpieces of this period, the Utrecht Psalter and the Ebbo Gospel, are two religious manuscripts illustrated in an expressionistic style that exhibit an “uncommon vitality.” The Utrecht Psalter, in particular, consists of seemingly quick but well-executed sketches infused with an energy and liveliness like a comic strip not separated by any borders or clear demarcations. The animated spirit of these manuscripts lives on in modern illustrated narratives (picture books, graphic novels,  and comic strips).

The paper presents the results of the archaeogeophysical study carried out in the medieval villa of Rosas (Girona-Spain). The village was built in a space that had already been occupied in Greek and Roman times. In the sixteenth century, a large fortress was built around the town. Once the village was abandoned in the seventeenth century, the site underwent a major conversion process, with the construction of military buildings and the demolition of most of the medieval constructions. When it came to studying the village, its large size (20,000 m 2) made it advisable to combine different methodologies and approaches in order to obtain optimum results. Some of the areas analysed by the geophysical surveys were subsequently tested archaeologically in order to verify their reliability, taking into account the specific conditions of the terrain. The combined use of geophysical prospecting, archaeology, and the study of historical planimetry and documentation has made it possible to reconstruct the town planning of the medieval villa, as well as the transformations it underwent after its abandonment.

La col·lecció Passacarrers neix per a contribuir a la conservació d’aquesta música feta per a tocar caminant. I, alhora, per a tractar de estendre-la fora dels seus respectius nínxols i aconseguir que es toquin arreu. S’ha preparat una edició exclusivament digital, composta per una partitura completa per al director juntament amb les particel·les en format apaïsat, preparades per a col·locar-les al faristol de marxa dels instruments. Amb l’edició d’aquesta nova col·lecció, la Federació Balear de Bandes de Música i Associacions Musicals pretén estendre la música de passacarrers pròpia de les nostres bandes més enllà de les fronteres de cadascun dels pobles on es toquen, donar a conèixer aquestes obres i col·laborar a la preservació del llegat musical mallorquí. En aquest quart volum revisam l'obra "Rosa de Mayo", de Joan Xamena Sastre. Una marxa processional composta a mitjans del s. XX a Llucmajor i que ha estat interpretada tradicionalment en l'entorn de la festa de Pasqua.

In 1475 the wedding of Camilla Marzano of Aragon and the Duke Costanzo Sforza took place in Pesaro. The celebration lasted several days and was accompanied by various enterprises. To commemorate this event, the duke commissioned manuscripts that illustrated all the festivities. Several times in miniatures and texts we come across the image of a wedding jewelry set, which for Italy in the 15th century was an important symbol of social and financial transition. One of the characters of the performance, Hymen, presents a ring with a pyramid-shaped diamond. Such a ware was seen as a guarantor of the inviolability of the marriage union. Afterwards appears Erato, whose emblem is a swan with a wedding girdle. This combination reminds us of the traditional image of Venus and the concept of virtuous love and bride's innocence. Another messenger, Hebe, brings a vessel as a gift to the newlyweds. It can be regarded either as a wedding cup, or as a token of Athena's patronage. In a playful way, due to the status of Costanzo and Camilla, the bethoral ceremony appears to be reflected when in a special forzerino box the real jewelry is replaced by sugar copies. Jewelry was included in the artistic program, aimed for glorifying the union, which allows us to see it as an allegory that could completely substitute concepts. Depicting a jewel the creator of the performances initially implied the magnificence of the newly created bond between spouses.

va néixer el 23 de juny de 1870 a Battaglione, un barri de la ciutat italiana de Cremona (Llombardia) 1 . Filla de Pietro i de Maria Crotti, va tenir tres germans: Alfredo, Arturo i Guglielmo. Després de diversos canvis de residència dintre de la mateixa ciutat de Cremona, Paola es va traslladar durant el curs 1886-1887 a la ciutat de Milà on va freqüentar el Regio Conservatorio Giussepe Verdi per estudiar música, solfeig i piano.

Crònica política, econòmica i social de Dosrius durant la Restauració (i II). 1876-1931 Josep Ramis Nieto adosrius.wordpress.com (v. 4-03/03/2021) 1. L'ajuntament de Dosrius durant el primer terç del segle XX Aquest article és la segona part de l'estudi dedicat al municipi de Dosrius durant els anys de la Restauració dinàstica. Si en el primer article estudiàvem els darrers 25 anys del segle XIX, en aquest segon examinarem el període que s'inicia amb el segle XX i finalitza amb la proclamació de la Segona República a l'abril de 1931. Com en el cas dels estudis dedicats a la segona meitat del segle XIX, la documentació més important per elaborar aquesta crònica del Dosrius anterior a la dècada dels trenta ha estat la sèrie d'actes dels plens municipals de l'ajuntament. Malauradament, les actes corresponents als primers anys del segle XX no permeten fer un estudi tan exhaustiu com el corresponent als anys anteriors i això és degut a diverses raons. La primera és que les actes, probablement per la manca de professionalitat dels secretaris, són enormement succintes, poques vegades expressen les deliberacions dels regidors i ignoren moltes de les decisions o dels acords que prenien els regidors del consistori. La segona raó és que molts dels documents són il•legibles pels efectes que el seu mal estat de conservació ha tingut sobre una part important del redactat. La tercera i no la menor, és la desaparició de la totalitat de les actes d'anys sencers per circumstàncies que si en alguns casos són inexplicables en altres són atribuïbles a la manca de rigor en la seva custòdia i a la sostracció per persones que per motius diversos volien evitar responsabilitats per la seva gestió. Si durant el Sexenni Democràtic van desaparèixer les actes corresponents als anys que van des de finals de 1870 fins a mitjans de 1873, durant els anys del primer terç del segle XX s'extravien bona part de les actes dels anys 1903-1907, 1908-1911 i 1912-1915. A partir del cop d'estat de l'any 1923 i de l'aplicació de l'Estatuto Municipal de 1924, l'òrgan del govern més important seria la Comissió Permanent, de la qual no es conserven actes, i alguns dels seus acords quedarien ratificats en els plens municipals, que se celebrarien amb molta menys freqüència que en anys anteriors. Valgui d'exemple la manifestació que van fer els regidors que van iniciar el seu mandat al gener de 1908, en què constaten que havien desaparegut de la secretaria tres llibres d'actes, un llibre de la Junta Municipal i diversos documents, afegint que "...el hecho, fue una venganza de los enemigos